El ioga va arribar quan més el necessitava
Jo sempre dic que no vaig decidir el ioga. D’alguna manera, el ioga em va trobar a mi.
Vaig començar provant una classe sense saber gaire bé què buscava. Venia d’un moment en què el cos em feia mal i emocionalment no estava bé. Necessitava parar, respirar i tenir una estona per a mi.
Al principi no va ser fàcil. Estar en silenci, mantenir l’equilibri o simplement quedar-me quieta em costava molt. Però, durant la relaxació final, quan va sonar un mantra, alguna cosa es va obrir dins meu.
Des d’aquell moment, la pràctica es va convertir en un viatge cap endins. El ioga va començar sent moviment, però per a mi aviat va ser molt més que això: una manera de tornar al cos, d’obrir el cor i de mirar la vida amb més humanitat.










